Adéu Mèlies....

Les Mèlies han canviat de domicili, el seu fruit és tòxic i per tant el pati de l´escola amb tot de nens jugant pot comportar un risc. En el seu lloc han plantat tres arbres; donem la benvinguda:                                                            



                                                                        Xicranda
                                                             (Jacaranda mimosifolia )

a un parasol de la xina

(Firmiana simplex )

i a una acàcia negra

 ( Gleditsia triacanthos f. inermis )

Prunera

Pertany a la família Rosaceae i al gènere Prunus.

L'espècie Prunus domestica té el seu origen en el Caucas, Anatòlia i Pèrsia i es considera com l'espècie europea. També hi ha espècies conreades americanes i asiàtiques.

És el més rústec dels fruiters i el que es pot conrear més al nord o a més altitud, no tant les espècies japoneses. Suporta millor que els altres arbres fruiters els sòls pesants o massa humits. Les feines de conreu són les habituals en tots els fruiters: llaurar, adobar, regar,si és el cas, desherbar, esporgar, aclarida de fruits i collita.En l'agricultura a banda de com a productors de fruits també es fan servir diverses espècies o varietats de pruneres (Prunera de Sant Julià, Dames, Mirabolà, Mariana) per empeltar sobre elles altres fruiters com l'ametller, l'albercoquer, presseguer o la mateixa prunera. Sobretot es fa servir per a que els arbres aguantin terrenys massa pesants o humids que podrien podrir les arrels.

Es tracta d'un arbre caducifoli que pot arribar als 10 metres d'alçària però normalment es queda en 5 o 6 metres. El tronc és d'escorça bruna i blavosa brillant llis o esquerdat. Fulles oblongues serrades, finament piloses. Flors blanques i solitàries amb molts estams i anteres bilobulades. Fruit en drupa de color groc, vermell o violaci i recobert d'una cera blanquinosa. La llavor resta dins del pinyol o endocarpi.

Font: Viquipèdia






Cançó

Pi pinyoner.

Un pi és un arbre del gènere Pinus, de la mateixa família que els avets, els cedres i les picees entre altres. Els pins, quan creixen junts, formen boscs que s'anomenen pinedes.

De diverses espècies de pins amb pinyons comestibles s'obté l'oli de pinyó amb diversos usos.

Els pins són arbres de fulla perenne, generalment de tronc dret i elevat.

Les fulles tenen una forma acicular característica i s'apleguen en forma de fascicles de dues a cinc unitats en petites branquetes anomenades braquiblasts. Les espècies europees tenen totes braquiblasts amb dues fulles.

Els pins són plantes monoiques, amb inflorescències masculines i femenines separades en cada peu. Les femenines, després de pol·linitzades i madurades, es lignifiquen i es transformen en pinyes, les esquames de les quals protegeixen les llavors, anomenades pinyons.

Hi ha més d'un centenar d'espècies de pins, distribuïdes per totes les latituds i altituds de l'hemisferi nord, sis de les quals es fan espontàniament als Països Catalans: el pi blanc, el pi pinyer i el pinastre, propis de la terra baixa, la pinassa o pi gargalla a la mitja muntanya, el pi roig a l'estatge montà i el pi negre a l'alta muntanya. Algunes altres (pi de Canàries, pi insigne) hi han estat introduïdes per al seu aprofitament forestal.

Font: Viquipèdia.








Poema.

Pollancre

Arbre de creixement molt ràpid però de vida curta, àmpliament cultivat per l´aprofitament de la fusta. Les extenses plantacions de pollancres a Catalunya són en general, d´aquesta espècie.

Fulles grans, de forma quasi triangular, verd brillant, que es desprenen de l´arbre en arribar l´hivern.

Els fruits formen penjolls, arraïmats i llargs, d´unes boletes petites, que en obrir-se, deixen anar les llavors, petitíssimes, embolicades amb una mena de cotó fluix voladís.

Quan cauen en llocs humits i fangosos queden fixades a terra i, aleshores, germinen ràpidament.

Figuera

Pertany al gènere Ficus que compta amb més de 1.000 espècies, principalment a les regions càlides i intertropicals.

Ficus carica és l'única espècie del gènere Ficus que es troba en estat silvestre a Europa.

La figuera és monoica en els individus silvestres que s'anomenen cabrafiguera. És planta dioica en les races conreades. De 5 a 10 metres d'alçada, de capçada ampla, fa un flaire característic, amb un làtex, escorça grisenca, fulles palmatipartides o de forma variable (les fulles exteriors són més grosses i més simètriques que le interiors). Floreix de febrer a abril amb flors unisexuals reunides en gran nombre dins un receptacle piriforme, carnós anomenat en termes botànics siconi (la figa). La figa madura durant agost, setembre i octubre. Alguns tipus de figueres, anomenades bíferes fan també un fruit anomenat figa-flor o bacora a finals de juny.

Arbre molt rústec i resistent a la secada i a la salinitat. Accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d'emmagatzemar aigua. Sovint es troba com exemplar aïllat sense estar en forma de plantacions ordenades. Les figues tenen prou temperatura per madurar bé fins la part inferior de la muntanya mitjana. Aprofita molt bé les pluges de tardor típiques del clima mediterrani. En regadiu es planten en marcs més amples que la resta de fruiters per la gran amplada que té la capçada.

Fa molta ombra i moltes males herbes no poden prosperar sota la figuera. Necessita un adobat equilibrat en nitrogen fósfor i potassa. La collita s'ha de fer amb compte, les branques són fràgils i el fruit és tou i molt fàcilment s'esquinça, per fer la collita es necessita molta mà d'obra. Els ocells es mengen i espatllen moltes figues.

Figa partida per la meitat

Poema

Als Països Catalans era tradicionalment un dels conreus principals però actualment és un conreu en regressió, malgrat domina encara en gran part del paisatge de la Mallorca septentrional i es troben figueres arreu de la resta del territori.

Mimosa

La mimosa (Acacia dealbata) és una espècie de planta lleguminosa del gènere Acacia.

Es considera originària d'Austràlia. Actualment s'ha estés arreu del planeta.

Es tracta d'un arbre de creixement ràpid que pot arribar als 12 metres d'alçada. Presenta una escorça grisenca o blanca i s'utilitza sovint en jardineria. Floreix al gener i al març.

Alber

L'àlber, àlber blanc, pollancre blanc, àlber platejat, afgà,^{[cal citació]} lamagueire^{[cal citació]} o lamigueire^{[cal citació]} (Populus alba) és una espècie de pollancre. És un arbre de la família de lessalicàcies originari del centre i el sud d'Europa i del Marroc fins a l'Àsia central.

Pertany a la família de les Salicàcies, que es composa d'unes 200 espècies de plantes llenyoses, en casos excepcionals herbàcies, però generalment arbòries o arbustives, 30 de les quals pertanyen al gènere Populus i les restants a Salix.

Populus alba com la resta d'àlbers i pollancres s'inclou dins del gènere Populus, que comprèn unes 40 espècies a tot el món, i del les quals al continent europeu n'hi són representades amb prou feines una dotzena. Entre elles es troben arbres importants per la seva fusta, en general tova i lleugera, encara que algunes espècies s'utilitzen també a Europa com a arbres d'ombra. Entre elles destaquen per la seva freqüència el "pollancre o àlber blanc" (P. alba) i el pollancre (P. nigra), comuns a prop de camins mentre que altres com el trèmol (P. tremula) són de caràcter més muntanyenc.

El terme "Populus alba" prové del llatí, de manera que rep el nom de Populus (del llatí: popular) per ser abundant i en gran quantitat, i a més, val a dir que aquest era el nom antic llatí que rebia el pollancre o àlber. D'altra banda, el terme alba (del llatí: blanc) fa referència al dens toment blanc del revers de les fulles.

• Es coneixen molts fòssils de Populus i de Salix, que es remunten des del quaternari fins al cretaci superior.
• Com a curiositat trobem que Populus alba presenta aplicacions màgiques: L'àlber blanc (Eadha pels druides) corresponia a la lletra E a l'alfabet druídic Ogham i era molt apreciada. Creien que els dos colors de les seves fulles eren símbol de la dualitat de l’ésser humà, de la vida i la mort, del dia i la nit, del bo i el dolent. Les gemes i fulles de l'àlber es portaven a sobre per atraure els diners.
• Una llegenda diu que Hèrcules després de la victòria sobre el cancerber, es va coronar una corona feta de fulles d'aquest arbre. La part de les fulles enganxades al cap eren del color clar, mentre que la part de fora era la fosca, pels focs dels inferns. Per aquest motiu és pel qual també va rebre el nom de Àlber d'Hèrcules. Els sacerdots d'aquest déu portaven la corona de pollancre.
• Oracle celta. Entre els pobles celtes era molt valorat per les seves virtuts medicinals. I a més, s'ha d'afegir que el fet que sigui un arbre molt relacionat amb el vent (les fulles tenen llargs pecíols i tremolen quan bufa, sembla que "parlen") va fer que fos considerat com un missatger dels deus i utilitzada d'oracle per a predir el futur.

Font: Viquipèdia

Poema

Poema