Nesprer

El nesprer japonés (Eriobotrya japonica), també anomenat nesprer, nisprer, nespler, nyesprer o nyespler, és un arbre fruiter originari de la Xina i tradicionalment conreat al Japó. El nom del seu fruit és el mateix que el de l'espècie indoeuropea: nespra, nespre, nespro, nespla, nyespro, nyespra, nyespla o nispro. A Badalona i algunes localitats del Maresme, com per exemple a El Masnou, el fruit s'anomena micaco, i micaquer l'arbre que en dóna.

Als Països Catalans es troben arbres disseminats sobretot en zones litorals (típic de molts patis a la ciutat de Barcelona) i és un conreu intensiu i especialitzat a la zona de Callosa d'en Sarrià al sud del País Valencià on hi ha una denominació d'origen d'aquest fruit.

La part que es menja del nesprer són els seus fruits, madurs i frescs, els nespres. El nespre és una fruita amb alt contingut en aigua i poc calòrica, cada 100 grams d'aquesta fruita conté 45 kilocalories.
Les nespres que arriben al mercat pel maig són les nespres dolces o del Japó. L´arbre fa una fulla rugosa i resistent, i s´adapta molt bé als nostres jardins. El nesprer dolç s´ha imposat al nesprer del país, que fa un fruit aspre, que ha de madurar, entre palla, fins a la tardor.




Font: Viquipèdia / Almanac el cordill 2012.

Olivera

L'olivera és un arbre perenne present a tota la regió mediterrània. És molt freqüent a les Illes Balears, Catalunya, Llevant i Andalusia, on es localitzen les plantacions més extenses. Al Principat es troba bastant extès per tot el seu territori però són les comarques de les Garrigues, el Baix Ebre, el Montsià i elTarragonès les zones més típiques dedicades a aquest conreu. Actualment, també es cultiva a d' altres països de clima semblant com Perú, Xile, Califòrnia i el sud d'Austràlia.

Poema

Taronger

Els tarongers dolços van ser portats a Itàlia, Espanya i Portugal de l'índia al segle XV. Hi ha diferent tipus de taronja dintre del conjunt de taronges dolces. Un dels tipus més comú és la taronja de València, que es conrea a Espanya,Àfrica i Austràlia, aquesta variant és una de les més comercialitzades. Crida molt l'atenció un altre tipus de taronja dolça per les seves característiques, aquesta es la taronja de sang, la qual sembla com si tinguis sang al seu interior i el seu suc és d'un color vermell robí.

Al voltant de l'any 1850 es va descobrir a un monestir del Brasil una taronja molt estranya, la qual no tenia llavor al seu interior no tenia llavor, en canvi si que tenia al seu interior una espècie de taronja petita igual a la gran, com si fos un bessó. Aquesta taronja més petita s'emblava una llombrígol humana, per la qual cosa se li va donar el nom de la taronja Llombrígol. Aquesta taronja era molt dolça i molt fàcil de pelar, raons per les qual seria excel·lent per comercialitzar-la, però tenia l'inconvenient que al no tenir llavor només podia ser cultivada mitjançant estolons de la planta original del monestir. Actualment són molt conreades a Califòrnia, i distribuïdes per tot el món. Totes les taronges Llombrígols que existeixen tenen el mateix constituent genètic que les taronges de l'arbre del monestir del Brasil.

Avui dia, moltes persones de tot el món prenen cada dia taronja, ja sigui directament menja'n el fruit o prenen sucs d'aquesta, perquè les taronges són una de les millors fonts i més barates de vitamina C que existeixen. A diferencia de molts altres animals el cos humà no fabrica vitamina C amb regularitat, la qual ajuda a guarir les infeccions i les ferides.

Les taronges també són molt bona font de fibra dietètica, però no contenen gran quantitats de minerals.

Les flors del taronger serveixen com a tranquil.litzant, contra l´estrès i per dormir.

Preparació: en infusió. S´escalfa aigua i un cop arrenca el bull es tanca el foc i s´hi tira la flor del taronger. Es tapa i es deixa reposar uns 5-10 minuts. després es cola i es beu.

Recol.lecció: les flors del taronger es recullen a la primavera. Una tècnica molt estesa és posar un paraigua obert sota el taronger i fer-les caure a dins, intactes.

Conservació: S´asseca i es guarda a l´ombra, en un lloc ventilat.

Llimoner

El llimoner és originari de les valls del sud de l'Himalaya, des d'on va ser importat pels àrabs a Europa. Cal saber que el llimoner era desconegut per grecs i romans i va ser nomenat per primera vegada al llibre sobre agricultura Nabathae cap al segle III o IV. El seu conreu no va ser desenvolupat en occident fins després de la conquesta àrab, extenent-se llavors per tot el litoral mediterrani on es correa en gran mesura, degut al clima, per al consum propi i d'exportació.

És considerat un dels arbres fruiters més importants del món, per això el seu cultiu i el seu consum es realitza amb igual importància en els cinc continents. Són explotats comercialment a pràcticament tots els països on les condicions climàtiques els permeten prosperar (suporta malament les baixes temperatures). Tot i això, els productors més importants de llimoners del món són els Estats Units, Espanya i Turquia. A l'hemisferi Sud cal destacar Argentina, Xile i Sud Àfrica.

En els Països Catalans es cultiva sobretot al País Valencià, Xàtiva, València, Alacant, Castelló de la Plana i també a Sóller, a Mallorca. A Catalunya és un dels cítrics menys cultivats. És habitual trobar-lo en els horts de les comarques que tenen un clima suau de caràcter marítim temperat.^[3]

[modifica]

Noguera

És un arbre caducifoli monoic corpulent, no gaire alt, aproximadament d'uns 20 metres, però de capçada àmplia i voluminosa. En els exemplars més desenvolupats, aquesta copa pot començar a poca distància del terra. El tronc acostuma a ser ample, s'han trobat alguns exemplars de 5 metres de diàmetre, i es buida en els exemplars vells. Té l'escorça esblanqueïda, llisa, que s'esquerda amb el pas dels anys. Les branques joves són gruixudes i amb nusos, amb la medul·la típicament buida i dividida mitjançant separadors transversals.

Fulles caduques, alternes imparipinnades, grans, compostes, amb 5 o 9 folíols. El final de la fulla és més gran que els laterals. La vora és bastant llisa.

El noguer perd les fulles a l'hivern i a la primavera l'hi tornen a sortir al mateix temps que les flors, de les que n'hi ha de masculines i de femenines. Les fulles tenen un pecíol llarg amb una fullola a la punta i 2-3 parelles als costats; quan surten tenen un color vermellós però al madurar es tornen verdes.

Cada flor femenina, presenta un ovari que és ja una nou petita on a l'extrem superior hi ha el calze i del mig surten dues banyes que són els estigmes (la flor corona el fruit). Les masculines surten del lleny de l'any anterior per sota de les femenines en forma de ramells. La flor masculina és un ament. Es pol·linitza pel vent.

Els fruits són drupes, en grups de 1-4 globulosos, consten de una capa carnosa fina, glandulosa i glabra, de color verd, que s'ennegreix i s'esquerda a la maduresa. En el seu interior es troba la nou, formada per una coberta dura que s'obre en dos parts, les línees de soldadura de les quals no coincideixen amb la soldadura dels carpels, sinó amb els nervis mitjans d'aquests. A més, té 2 o 4 falsos envans incomplets. Allotja al seu interior una llavor amb quatre lòbuls, rica en olis. Comença a produir fruits cap als 10 anys.

LLedoner

Família: Ulmàcies

Espècie estesa a tota la mediterràniea, sembla originària d´Orient.

De creixement lent i de climes més aviats càlids, malgrat que pot suportar el fred intens i la sequera.

El lledó madur es recomana com a substitut dels caramels per a la canalla, pel seu gust dolç i l´absència de sucre.

La seva fusta de color clar, flexible i resistent, ha estat emprada en la fabricació de forques i d´altres eines agrícoles.

Pot viure uns 600 anys.

Presenten unes dimensions remarcables els lledoners del Parc Central.

Til.ler

Són arbres de bon volum, aconseguint entre 20 i 40 m d'alçària, amb fustos rectes de fins a un metre de diàmetre. Són caducifolis, amb fulles cordiformes, amb la vora serrada, de fins a 20 cm d'ample, de color verd fosc en el feix i verd clar platejat en el revés, fortament aromàtiques. Les flors d'aquest arbre són molt aromàtiques, en forma de xicotets xanglots grocs amb una bràctea allargada. Aquestes són conegudes pels seus propietats curatives per a combatre refredats, o altres afeccions. També són usades com a tranquil·litzants o somnífers preparant-se en forma d'una infusió o te anomenada til·la. Arriben a viure fins a 900 anys, creixent lentament. S'utilitzen ben sovint per a repoblar carrers i places.

Les fulles que cauen del til·ler, en descompondre's, proporcionen un humus d'alt contingut mineral i de nutrients, que resulta molt útil per a millorar terres escasses de minerals i altres nutrients.

El til · ler, en la literatura romàntica, freqüentment simbolitza la llar i la seguretat.

Poema

Om de Sibèria

Família: Ulmàcies

Origen: Turquestà (Àsia)

Arbre d´aspecte esfilagarsat, molt freqüent en els carrers de la nostra ciutat i de molts pobles del país.

És dels primers arbres a florir, amb flors petitones, gairebé insignificants, però que, en obrir-se en grans quantitats, canvien la tonalitat de les branques.

Ràpidament, en poc dies, es transformen en fruits, verdosos, petits, rodons i aplanats, amb la llavor al mig mateix.

En madurar es tornen daurats, marronosos.

El vent els fa voleiar i els apila o els escampa per les voreres.

Els oms són arbres molt amenaçats per insectes i fongs que els arriben a matar.

L´om de Sibèria, però, resisteix moltes d´aquestes plagues.

Palmera de dàtils

Família: Palmes

Orígen: Àfrica septentrional. Àsia sud-occidental.

Es conrea a tota la regió mediterrània, sobretot pels seus fruits, els dàtils, comestibles i dolços quan són madurs.

És una palmera alta, de tronc prim, construït per un teixit molt elàstic que li permet balancejar-se fortament sense trencar-se, i resisteix així els vents intensos del desert.

Les fulles, de tres a quatre metres, són de color gris verdós i formen una gran capçada.

Les fulles, en assecar-se, resten llarg temps penjant del tronc i, quan per fi cauen, deixen una cicatriu característica.
Segons conten els historiadors la primera palmera que va arrelar a la península ibèrica, va ser plantada per ordre directa d´Abderramà I. Expliquen que això succeïa pels volts de mitjans del segle VIII.

Poema

Plàtan d´ombra

Família: Platanàcies

Orígen: Híbrid d´una espècie americana amb una d´oriental

El plàtan d´ombra és, sens dubte, l´arbre per excel.lencia dels carrers de Barcelona. Fa molta ombra i forma part inseparable de passeigs molt populars com ara les Rambles.

Suporta bé l´atmosfera contaminada de les ciutats. Alguns arriben als 600 anys i el tronc pot mesurar tres metres de contorn.

De tothom és coneguda l éscorça groguenca, amb plaques verdes i marrons, que es desprenen sobretot a l´estiu.

Els fruits, en boles, contenen infinitat de llavors molt apretades que, en madurar, són fàcilment transportades pel vent.

Branquiquíton

Família: Esterculiàcies

Orígen: Austràlia

Arbre força original, de forma cònica i tronc erecte, lleugerament eixamplat en la part inferior. Ben adaptat a l´ambient del litoral mediterrani, no resisteix, però, climes més freds.

Les flors, que apareixen normalment a la primavera, de color groc verdós tacat de marró i en forma de campana, omplen tota la capçada.

Els fruits, grossos, de forma una mica extravagant, pengen en gran nombre i resalten pel seu to fosc.

Són llenyosos i creixen agrupats, cada un forma una cavitat, com una mena de vaixell, que conté de deu a dotze llavors, de color groc intens, protegides a tot el voltant per pèls fins i nombrosos.

Catalpa

De fulles molt grans, triangulars i en forma de cor, que cauen a l´hivern.

Són arbres de creixement ràpid que es planten sobretot per l´ombra que proporcionen.

Floreixen entre maig i juny.

Les flors, blanques amb taques de color porpra, molt vistoses, s´agrupen en grossos poms.

Els fruits són unes càpsules molt primes que fàcilment sobrepassen els 20 centímetres de llargada.

A l´interior, molt ben ordenadres, hi ha dotzenes de llavors amb llargues i fines ales per ser emportades pel vent.

Negundo

Arbre procedent d´Estats Units i Mèxic. Introduït a Europa al 1688. Originàriament es troba als marges dels rius o en terrenys humits; a casa nostra, malgrat trobar-se en llocs més secs. continua requerint certa humitat.

Pot aparèixer espontàniament en llocs molt humits, com ara fonts i a la vora de cursos d´aigua.

Presenta força varietats ornamentals cultivades. Floreix entre març i abril, unes flors petites de color verd-groguenc, sense pètals.

Tipuana

Tipuana tipu

Família: Lleguminoses

Origen: Sud-amèrica

Arbre molt ben aclimatat a les costes mediterrànies.

Necessita un ambient càlid i no tolera les grans gelades.

Floreix força avançada la primavera i tot l´arbre queda recobert d´innumerables flors grogues, molt vistoses, que en caure tapissen completament el sòl.

El fruit és un llegum soldat a una ala gran, vàries vegades més grossa que la càpsula. Al seu interior hi ha d´una a tres llavors.

Les fulles cauen molt tard, ben entrat l´hivern, però rebrota amb gran força: una sola branca pot arribar a créixer quatre o cinc metres a l´any.

N´hi ha molts exemplars per Barcelona, en trobareu a la placeta Sant Felip Neri, plaça Sagrada Família, plaça Rius i Taulet.

Poema

Poema

Cirerer

El cirerer (Prunus avium) és un arbre fruiter, conreat pel seu fruit, la cirera.

És un arbre de la família de les rosàcies, caducifoli, normalment poc alt, amb escorça d'un gris rogenc lluent que es desprèn en bandes primes transversals, fulles ovato-oblongues amb una o dues glàndules vermelles al capdamunt del pecíol, serrades, flors blanques, agrupades i fruits en drupa, les cireres. L'anomenat cirerer bord (Prunus avium subsp. sylvestris), de fruits força amargants, és troba a Catalunya en boscos de la muntanya mitjana.

És un arbre molt resistent al fred i bastant a la secada que, empeltat sobre l'espècie Prunus mahaleb, també pot conrear-se en terres calcàries. La floració de finals de març a principi d'abril permet normalment escapar del perill de les glaçades. Les varietats utilitzades actualment ("Burlat", "Napoleó", "Van", "Ambrunesa o Picota" etc.) són d'origen francès o americà amb cireres més grosses i dolces que els tipus antics. Molt recentment s'han introduït varietats autocompatibles ("Summit" "Sunburst", "Stella" etc.) que per tant no necessiten pol·linitzadors d'un altre mena per donar fruit. Les malalties més freqüents del cirerer són la gomosi (emissió de goma produida per causes fisiològiques o conseqüència de l'atac d'insectes) i la podridura d'arrels motivada per fongs del terra.

La fusta, de color clar, semidura i compacta, és molt valorada en ebenisteria.

Poema

Poema 2

Cançó

Ametller

L´ametller és un arbre de fulla caducifòlia. Pertany a la família de les Rosàcies, que és una de les més evolucionades i nombrosa en espècies. És un arbre prou conegut a casa nostra, pot arribar a mesurar 10m. d´alçada i floreix entre els mesos de gener a l´abril i dóna el seu fruit (l´ametlla) entre els mesos d´agost a octubre. S´ha de vigilar diferenciar l´ametlla dolça de l´amarga (la qual és tóxica). N´hi ha més de 50 varietats. Va començar a ser cultivat a Pèrsia, Síria i Palestina.


Font: Viquipèdia.

Poema




Poema

Pissardi

Prunnus pissardii

Família: Rosàcies

Origen: Pèrsia

Arbret no gaire gran, molt comú en places i carrers com a arbre d´alineació o formant conjunts.

No solament les seves fulles són d´un color vermellós fosc, molt característic, sinó que tota la planta té tonalitats semblants. les flors, petites i rosades, apareixen abundantment a la primavera, just abans de les primeres fulles.

Més tard, es transformaran en fruits, d´un to semblant a les fulles, unes prunes petites i comestibles.

Pissart era el nom d´un jardiner del Xa de Pèrsia que, fa aproximadament un segle, envià cap a Europa el primer exemplar d´aquest arbre.

D´aquí ve el seu nom de pissardi.

Sófora, Acàcia del Japó

Sophora japonica

Família: Lleguminoses

Origen: Xina i Japó

Molt freqüent als carrers i places de Barcelona.

Arbre de fulla caduca, d´escorça fosca, marronosa, amb nusos al llarg del tronc.

Fulletes de color verd matisat, marcadament acabades en punta.

Floreix a l´estiu en grans grups de flors, petites, de color tènue groc verdós.

Els fruits, llegums que s´estrenyen a cada llavor, agrupats també en grans penjolls, maduren lentament a l´arbre: sovint, encara se´n veuen al cap d´un any.

Les llavors són negres i molt dures. Tant les flors com els fruits tenyeixen de groc.